Soc gran i encara puc

És evident que el món ha canviat força des de la segona meitat del segle XX, amb el desenvolupament de la tecnologia en l’àmbit sanitari, empresarial, les xarxes socials…, que ha modificat les relacions interpersonals. Les repercussions en l’estil de vida de les persones han estat immenses: educació, oci, vida familiar i personal. Els mitjans de comunicació hi han tingut un protagonisme clar i, tot i que es valora la longevitat, s’han promogut eslògans i rumors al voltant de «la joventut permanent».

Aquest nou panorama no s’ha donat de manera lenta ni reflexiva i, per tant, perd sentit la frase tan repetida de: «Abans això no passava», perquè poc s’assembla la societat d’avui a la de fa només cinquanta o seixanta anys.

Aquesta transformació no es tradueix en l’imaginari col·lectiu en allò que té a veure amb la vellesa, paraula gairebé estigmatitzada. A les persones que entren en l’última etapa de la vida se les tracta igual que fa un segle, ignorant el seu saber i experiència.

Per bé que disposen d’espais per entretenir-se, no en tenen de participació en les decisions socials, se les infantilitza, confonent la protecció amb la fragilitat. A més, el llenguatge (to, paraules infantils…) mostra una actitud edatista, moguda per una pretesa «amabilitat», que no ajuda a establir unes relacions apropiades entre generacions, quan el perfil de les persones de majors de 65 anys és extraordinàriament divers i les capacitats no desapareixen amb la jubilació.

Aquests són els processos que s’analitzen en aquest llibre, que busca modificar la visió del procés d’envelliment, exigint oportunitats per a les persones grans, així com promovent relacions interdependents i la seva presència social no categoritzada per l’edat.