Els autors proposen el concepte de llengües mitjanes (medium-sized language communities) per a aquelles comunitats amb dimensions demogràfiques prou àmplies (entre 500.000 i 25 milions de parlants) per poder disposar de recursos administratius, acadèmics, comunicatius i polítics, siguin o no totalment independents. Des d’aquesta categorització, el català no és pas una llengua petita, raó per la qual es compara la seva situació amb la d’altres llengües europees semblants (com ara el danès, el neerlandès, el finès, el noruec, el suec, el txec, el lituà, l’estonià, etc.).
La tria de llengües a la llar, en el si de les famílies, constitueix una de les claus de la socialització lingüística de les noves generacions, i d’això s’ocupen cinc capítols del llibre. Les dades recollides assenyalen que a Catalunya els parlants de català com a primera llengua tenen una considerable vitalitat etnolingüística subjectiva, com ho prova el fet que la majoria mantenen l’ús del català en la criança dels fills. Fins i tot s’observen casos de castellanoparlants d’origen que adopten el català (són nous parlants) com a llengua principal a la família, alhora que s’hi manté el castellà. En canvi, les recerques sobre transmissió lingüística intergeneracional en els altres territoris de llengua catalana són més descoratjadores: el castellà predomina en les famílies bilingües, tendència que contribueix a la castellanització generalitzada tant a les ciutats valencianes com a la badia de Palma.
En aquest context, les polítiques lingüístiques prenen una importància cabdal per continuar o per revertir la pèrdua dels usos de les llengües minoritzades. La qüestió encara esdevé més complexa amb l’actual procés de globalització, que internacionalitza les societats i pot fer entrar en crisi els ecosistemes tradicionals en què se solia mantenir la linguodiversitat humana. El llibre també estudia a fons les polítiques lingüístiques en l’àmbit acadèmic i destaca la importància de les actuacions micro com a eina per impulsar els usos interpersonals.